La Unió Filharmònica d´Amposta

La Fila al FacebookTwitter: @lafilaampostaCanal Youtube de la Fila

Coral Aquae de la Unió Filharmònica d´AmpostaBig Band de la FilaAPIMA. Associació de Pares i Mares d´Alumnes de l´Escola de Música de la Fila
Societat Musical La Unió Filharmònica d´Amposta

17/SET/2011

FINS SEMPRE, CARLOS

Enmig d’una conversa, ara fa unes setmanes, em van preguntar: quan podem considerar que algú és un veritable músic? Vaig aturar per un moment qualsevol resposta que semblés lleugera a una pregunta que entenia com a més profunda i vaig respondre: “Quan és persona, el músic també es mesura per la seva dimensió humana, no només per les seves habilitats musicals”.

El meu interlocutor, somrient, va manifestar-me que aquella resposta li agradava i malgrat que esperava quelcom més acadèmic o tècnic, entenia perfectament les meves paraules. Ens caldria preguntar-nos sobre la dimensió humana de les persones o intentar esbrinar almenys què ens fa més humans: la música a nosaltres o a l´inrevés. Des de l´antiguitat s´ha sabut com la música pot modelar els nostres comportaments, com pot potenciar en nosaltres actituds oposades, des de la tendresa a l´odi, com una música pot canviar la nostra percepció de l´entorn i convertir una situació de por en un paisatge agradable. 

La música és capaç de modificar-ho tot i a les persones, també. Els més grans músics que he conegut han estat sempre i sobretot grans persones, persones carregades d´humanitat i sensibilitat. El músic, a grans trets, és aquella persona que amb el seu esforç, garanteix que la resta de gent que no ho és pugui treure, pugui fer aflorar la seva sensibilitat mitjançant les cançons que l´altre interpreta, i amics lectors: la nostra ciutat, per a sort nostra, n´és plena de músics, de grans músics, i de grans persones.
Societat Musical La Unió Filharmònica d´Amposta > Arxiu de notícies > FINS SEMPRE, CARLOS Carlos, el de l´Alberg, el de l´Hotel, el dels Junior´s, tant si val, ha estat i seguirà sent per a tots el qui l´hem conegut, un gran músic i una gran persona. Ja fa molts anys dels seus primers passos en la música a "La Fila", molt temps també de la seva aventura musical tant prolífica amb els "Junior´s", quan amb el trombó i amb la seva veu recitava allò de "con tu clavel en el pelo..." encara que era Elisa la que amb més amor se l´escoltava.

La música va estar la seva més gran debilitat, li agradava en bogeria: bombardí, trombó, trompeta, piano, cap instrument se li resistia; això sí constància, molta constància i hores de dedicació. Tenia el bon costum de, en el temps que va dirigir l´Hotel Montsià, una aventura digna d´un il·luminat, sortir, i fer sortir la clientela al carrer quan la banda passava i, clar, un cop allí, corria a demanar-li el bombardí al seu amic "Granell" i tocar el pasdoble amb els seus antics companys, perquè sempre ho deia: "No vinc perquè no puc, quan tingui temps tornaré".

I el dia i l´ocasió de fer realitat aquest retorn es va produir ara fa poc. L´any 2009 "La Fila" començà a preparar un concert d´homenatge pòstum al que durant trenta quatre anys fou el seu director, Josep Mª Arasa Gargallo, amb motiu del centenari del seu naixement. Una de les propostes va ser intentar que els seus antics alumnes participessin activament, com a músics, en l´acte. La resposta fou molt positiva i Carlos no va ser menys. Assegut enmig del seu fillol Juanito i del seu amic Granell, va poder fer realitat aquell somni tants anys postposat i amb un gest ple de saviesa i humilitat, posar-se a disposició del director per tocar allò que més convingués.

Els qui el vau conèixer ja sabeu com era, en sabia per dimoni i ara aquests anys per vell i tot:  primer? m´emporto la carpeta, m´estudio el papers, als pocs mesos te deixava anar allò de, podríem tocar esta o aquella altra. I la seva actitud? del primers a pujar i començar a tocar les obres de la banda o algun bolero que també li agradava, i dels últims a sortir perquè en acabar l´assaig li agradava seguir tocant, repassar alguna melodia, mentre el seu inseparable Samuel l´esperava impacient queixant-se del "rominguera" que era, i encara li sobrava temps per fer broma amb els companys.

Va passar l´homenatge al mestre Arasa i ja no va voler abandonar els nous costums: dimarts i divendres l´assaig, com un clau. Només la feina del negoci familiar alterava la responsabilitat adquirida i, sempre disculpant-se, t´avisava: divendres no vindré que haig d´ajudar als nois, dissabte no puc venir que tinc un casament, etc i és que us reafirmo les paraules amb les què començava aquest escrit: un músic es mesura per la seva qualitat humana.

Durant els seus últims mesos entre nosaltres vam coincidir en un casament, i vaig dir-li que havia postposat fer-li una visita per xerrar amb ell degut a la feina, però sabent que aviat ens hauríem de veure. Ell, amb la seva filosofia de la vida em va dir, tranquil, estic bé, estic content de la vida que he tingut i del que he fet. Marxo amb la tranquil·litat de no haver volgut ferir mai ningú, envoltat per la família: la dona, els fills i els néts. Tota una lliçó d´humanitat i responsabilitat.

Ja havia dit ell que, "de marxes fúnebres no en vull cap", ja sabeu com era, i clar, què pots tocar si no als funerals d´un amic, d´un company, d´un músic? Així que el director, que n´és el responsable, ho va complir a mitges. Ara bé, ja en acabar la cerimònia la seva banda de música només podia interpretar allò que millor posés de manifest el que els ha significat conèixer-lo, i allò que ha estat i serà símbol inseparable d´una vida.

Fins sempre Carlos.

 

Carles Royo Baiges
Director de la Banda de Música de "La Unió Filharmònica d´Amposta"

 

Societat Musical La Unió Filharmònica d´Amposta > Arxiu de notícies > FINS SEMPRE, CARLOS



T´agrada cantar?