EL "METRE" DE LA VIDA

El meu pare sempre diu que la vida és un metro, que del metro no passa quasi ningú, que ell ja està al centímetre vuitanta-quatre i que jo ja estic a mig camí entre el cinquanta i el seixanta. I bé, aquesta és una d’aquelles coses que un recorda sempre. Tots vivim moments amb altres persones que pel que han dit, han fet, o pel que hem viscut amb ells, el seu record es marca a foc a la nostra memòria i mai, -si aquell senyor alemany ens deixa- mai s’oblida.

Sovint penso que perdurem més d’aquest mentre algú es recordi de natros, de les nostres accions o de la nostra relació, que quan ningú ja ens recorda, passem a aquell lloc gris dels avantpassats que van ser, que van tenir una vida com la nostra (o segurament pitjor) i dels quals no en sabem res.

Dic tot això perquè aquesta setmana m’he hagut d’acomiadar d’una persona amb la qual he conviscut molts moments dels seus últims quaranta-quatre“centímetres”.

El primer record que guardo com si ara fos va ser una nit d’assaig, ell venia de treballar, arribava tard. Fuster com el meu pare, amb mans de fuster, grans i fortes. Tocava el clarinet i mai vaig comprendre com podia tocar un instrument tant delicat i no aixafar-lo com un merengue entre els seus ditots. Amb només un li era fàcil de prémer dos claus a la vegada, però ell encertava la que volia (encara que no sempre, diguem-ho tot). Si feia tard demanava permís per seure al seu mestre, al mestre Arasa, no sense fer abans una mica de gresca amb els companys del voltant posant la cadira i el faristol.

Una nit tocàvem i el mestre va demanar més fort i ell li va dir: “Ho vol més fort això??” i jo em vaig aterrar pensant que si aquell home bufava amb força, saltaria la uralita del sostre.

Era fuster com us he dit, i en acabar de treballar va dedicar més d’una nit a fer-li un faristol nou al seu estimat director Arasa i en el transcurs d’un concert li va regalar. El prenedor li va trobar algun defecte, i és que es menjava les ungles i la superfície llisa no li permetia agafar be els papers, però aquell home que devia estar al centímetre quaranta-quatre, li va saber arreglar el problema amb un secret de fuster que no revelaré jo ara.

Quan Reginaldo anava pel centímetre quinze va fer una colla de bons amics, tan bons amics, que el seu mestre els va escriure un pasdoble que porta per títol “Els Set Cabosses” i és que ells set no descuidaven mai l’home que els havia ensenyat música i compartien amb ell molts moments a les sortides de la banda i a les actuacions. I el mestre, és clar, es deixava estimar.

Reginaldo tenia una obsessió per la uniformitat del músic i li va costar molt admetre que la gent jove no volia portar gorra. “El vestit de músic és en gorra” exclamava mig emprenyat, però els nous temps i les noves generacions el van fer claudicar, encara que ben poc li hagués costat tornar-se la a posar.

Dels cinc fills, va aconseguir que quatre fossin músics: Sefa va néixer massa aviat i es va escapar, però Joan, Pere, Maite i Gemma van fer-se la foto amb ell, i aquell dia vaig veure a un home ple de satisfacció. Una satisfacció tan gran com la que segurament Pepita, la seva dona, ho mirava amb la discreció i fortalesa que la caracteritza.

Amb una actitud sovint de gresca vaig anar creixent al seu costat i en fer-me més gran també vaig conèixer l’home seriós, al que sabia estar com calia en cada moment. La festa era una cosa i les obligacions eren unes altres i no calia barrejar-ho. Cada cosa al seu moment. Una d’aquelles coses que sovint et diuen a casa però fas més cas quan un altre les fa, encara que no te les digui. I és que els de casa, sovint, per als fills, són de sucre.

I així, mil·límetre a mil·límetre, tots dos hem anat afegint centímetres al nostre metre particular. Metres que s’han creuat i unit moltes nits, molts viatges, moltes hores, molts moments i dels quals ara us he compartit alguns mil·límetres perquè sigueu més qui els guardeu a la memòria i així, algun dia algú els pugui llegir i conèixer els centímetres d’algú que ja no hi és.

Amic Reginaldo, hem compartit prou moments junts com per garantir-te que et recordaré molt de temps, que voler marxar vestit de músic crec que explica sense paraules quina va ser la teva gran afició durant tants i tants d’anys, però tampoc cal que et digui quants van voler ser amb tu en aquesta última cercavila i a quans d’altres els va pesar molt no poder-hi ser. Has tingut vuitanta-cinc centímetres per fer que moltes altres vides, totes amb els seus particulars metres, s’hagin volgut creuar i mesurar amb tu, al teu costat.

Fins sempre, Regi!!

Carles Royo Baiges
Director de La Unió Filharmònica d’Amposta