En record de Joaquim Roda i Alberto Martí

Cada dia semblen millorar les dades sobre la pandèmia que estem vivint. Des d´un punt de vista global ens toca alegrar-nos, anem a millor, de moment, però sovint veiem de prop els danys que a nivell humà -no parlo econòmicament, tot lo econòmic és barat- s´estan donant. Parlo del dolor que la malaltia ha deixat a molta gent, desconsolada per pèrdues d´aquelles que "no tocava", i si en tot això no hi ha prou, hem d´afegir les que d´alguna forma "sí que tocava" i que han quedat diluïdes en un oceà de dolors, notícies, crítiques i confinaments.

Una cosa comú a tots els qui ens han deixat ha estat la solitud. Un sempre mor sol, ningú t´acompanya en el pas definitiu, però almenys ho fas envoltat dels teus, i els qui t´acompanyen es reconforten estan al teu costat, fins i tot després, els teus amics, veïns i tot aquell qui et va estimar, pot fer un trajecte al teu costat en la cerimònia d´acomiadament. Però aquests dies ni tan sols això.

En poc temps han marxat dos homes que han fet gran el nom d´Amposta gràcies a la música, dos persones a qui ens hagués agradat acompanyar per últim cop, reconfortant la família i recordant les nostres vivències al seu costat. Però evidentment, tampoc hem pogut fer-ho.

Aquesta setmana traspassava Joaquim Roda i Alberto Martí, dos persones sensibles a l´art musical, que van dedicar el seu mestratge a la festa de la gent. Tots dos, i alguns que fa uns mesos els han precedit, formen part d´una generació que va créixer en una postguerra i que malgrat tot, van saber combinar les necessitats per sobreviure amb la vocació artística.

Són tots ells una generació admirable, de la qual pocs en queden i de la què tenim molt a aprendre en aquest moments.

Alberto i Joaquim van començar a les dos entitats musicals d´aquesta ciutat -oasis culturals d´un territori sovint abandonat- i des d´aquí van portar el nom d´Amposta arreu d´altres territoris. L´orquestra Junior´s va ser el trampolí per a Joaquim, Alberto ho va fer amb la Blue´s.

Les bandes de música que els van criar, van veure com, igual que els fills grans marxen de casa, tots dos s´anaven dedicant cada cop més a altres públics.

Joaquim va seguir en la música. Sovint quan parlava amb ell me recordava l´actuació dels Junior´s a TVE, una cosa que el feia sentir molt orgullós.

Amb els pas dels anys, quan a aquesta etapa d´anar amunt i avall, tocant, desmuntant i viatjant a centenars de quilomètres decideixes posar-li un punt final, Joaquim va retornar a La Fila, entitat a la qual sempre es va sentir vinculat. No va tornar per tocar, ell havia estat saxòfon a la banda de música, però sí que va estar per informar de les activitats que portàvem a terme, per acompanyar-nos en els primers concerts al Palau de la Música o sortides a l´estranger, volent viure tot allò com un més i deixant testimoni.

Alberto, a finals del mandat del mestre Arasa, es va incorporar a la banda de música de la Fila i des de la seva opinió, sovint àcida, va estar a l´altura dels difícils moments que vam viure, donant exemple a molt del jovent quan feia música, o essent del primers en seure per assajar.

Aquestes actituds, que he compartit amb ells dos, són també les que he viscut amb altres músics com Juan Vidal (Juanin), Carlos Valldepérez, Carlos Conde, Santiago Obradós, Reginaldo del Salvador, Pepito Canes, Mero Barberà o Pepe Ferré (Pitxolí), entre d´altres.

Són tots ells fills d´una època complicada, però que malgrat les seves adversitats, van sortir endavant i van fer gran la música que des d´Amposta sorgia. Ara que el moment futur s´hi assembla prou, cal prendre el seu exemple i no deixar que les adversitats aturin aquesta cultura que ells i molt altres abans han mimat i fet gran.

Gràcies als dos.
Gràcies a tots.
Gràcies per tot.

Carles Royo Baiges
Director de La Unió Filharmònica